Víctor Vila Ramírez
Si parem l’ull, ens adonem que en els últims anys la manera d’escoltar música ha canviat de manera quasi imperceptible. El pas als auriculars sense cable és discret però no redundant; significa un increment de comoditat, de qualitat i, és clar, de preu. Escoltar música ja no és admissible amb els auriculars gratuïts que regalava Metrovalencia: els cascos s’han convertit en un article no de luxe però sí privilegiat. Aquell qui porta uns bons cascos és com qui porta un bon rellotge, i no és sorprenent que la gent lluite per adquirir els últims AirPods, l’onzena plaga bíblica, cada vegada que n’ix un model nou. No serveixen tan sols per a lluir, i, malgrat haver-hi cascos més barats amb major qualitat de so, aquesta correlació incremental entre qualitat i preu està encaminada a convertir-se en una preocupant divergència fonamentalment socioeconòmica.
Qualsevol pot escoltar música encara que siga amb els auriculars més barats del mercat —això ho podem afirmar, i potser tindríem raó, una raó arrogant però certa—; el problema és que la música està canviant, i el nivell de producció i de mixing dels àlbums que surten cada divendres és cada vegada major i més complex. Ningú pot enganyar-se dient que hi ha estils de música que no poden anar més enllà quant a producció; ni el nou àlbum de punk rock ni la nova obra de música clàssica contemporània se salven d’haver sigut produïts amb tecnologies més avançades i, conseqüentment, amb més inversió.
Són certes innovacions musicals les què exageren aquest fet. La música electroacústica n’és un exemple que, malgrat ja tindre una llarga història, demostra l’enrevessament al qual es pot fer arribar la producció d’un so concret. Recentment, la publicació d’àlbums com Cavalcade, del jove grup anglès Black Midi, o By the Time I Get to Phoenix, del grup de hip-hop Injury Reserve, ha provocat un increment inusitat en l’atenció al mixing i a la producció. Aquestes dues obres generen música més enllà d’allò que es podria considerar plausible tan sols cinc anys enrere. Per posar un exemple més «clàssic», el nou àlbum de Pharoah Sanders amb Floating Points i l’Orquestra Simfònica de Londres, Promises, és un cas evident d’experimentació interdisciplinària i de puresa sonora a on pot arribar qualsevol estil musical avui. També entra dins d’aquest grup Arca, l’extravagant productora i compositora veneçolana, que sense cap aparell analògic és capaç de crear, desfigurar i transformar qualsevol so imaginable. La música d’Arca és un infern ritualista implantat en el nostre futur, i hem d’estar agraïts per poder gaudir-la en el present. Aquests exemples són els que marcaran el camí de la nova música que es componga o genere els anys vinents.
Però, malgrat la meravellosa experimentació d’aquests artistes i la influència ja palpable que s’està arrelant en les ments de tots els músics contemporanis, aquestes superproduccions musicals són la causa seminal de la creixent inaccessibilitat de la música. Ja no depén de la possibilitat d’escoltar-la: la percepció (i, per tant, l’apreciació de la música) es veu cada vegada més distorsionada i influenciada per l’aparell amb el qual s’escolta. La multidimensionalitat i la complexitat espacial de la música actual supera les capacitats dels aparells més senzills. Els sonòlegs experimenten amb sons quadrifònics i holofònics, però no són els únics. El rock experimental i la música electrònica admeten més i més les alteracions espacials; la quantitat de capes de so que presenten obres com les d’Arca o Black Midi són incomptables, i sentir-les totes depén exclusivament de la qualitat dels teus auriculars. Qui recentment ha canviat els seus auriculars vells i bruts per uns de nous haurà notat la diferència: la claredat, les capes de so i inclús el moviment del so en l’espai són infinitament diferents amb uns bons cascos, i és fàcil notar-ho fins i tot en qualsevol cançó del pop recent més tradicional.El jardí de les delícies és un quadre ple de detalls, ple de vida. Amb els nostres ulls actuals i el preu d’una entrada al Museu Nacional del Prado podem apreciar totes les minúcies de la seua difícil composició. Bitches Brew, de Miles Davis, aquella massa imparable de so, pot ser adquirit en vinil o escoltat a través de Spotify, i, malgrat la desmesurada atenció que li deurem prestar, escoltarem fàcilment cada detall amb els nostres auriculars de fa vint anys. Ens resulta més difícil fer-ho amb IGOR de Tyler, the Creator; és impossible amb Cavalcade, i ho serà cada vegada més segons augmente la tecnologia i la inversió en el món dels productors. Si la qualitat de la producció continua incrementant sense que els aparells més aptes es tornen més accessibles econòmicament, la població acabarà probablement escindida, escoltant el mateix àlbum però dues músiques diferents, i, per tant, aquells amb més dificultat econòmica mai arribaran a poder apreciar ni gaudir de la música com ho faran els que tinguen l’AirPod quarta generació instal·lat en l’orella.
Parnaso 