José Tebar Gómez
La Companyia de Jesús va veure la llum en Roma l’any 1534, de la mà d’Ignacio de Loyola (canonitzat en 1622) i altres eclesiàstics units per vivències espirituals i el desig d’anar a fer la croada a Terra Santa. Sis anys després, la butlla Regimini militantes Ecclesiae de Pau III donava el vistiplau per a la seua constitució oficial com a orde. El cisma de la cristiandat llatina, però, els atorgà una tasca nova, a la qual es dedicaren els segles posteriors amb gran devoció. A partir del Concili de Trento (1545-1563), els jesuïtes van ser els encarregats de difondre els ideals de la Contrareforma als principats que encara romanien sota l’obediència al papat, i ells mateixos s’agenollaven directament davant el pontífex pel seu cèlebre quart vot. Ara bé, més enllà del seu paper polític —indubtablement important a l’Edat Moderna per nombroses raons, les quals no tractarem ací—, els jesuïtes es distingiren també com a educadors i conreadors de la cultura. Al País Valencià, la seua empremta és força important, i encara hui es recorda a través de personalitats com Sant Francesc de Borja, duc de Gandia i net d’Alexandre VI, qui va ser el tercer general de la companyia, i de diversos edificis com l’Església del Sagrat Cor de Jesús, darrere de la Llotja de la Seda, o el Col·legi de Sant Josep, fundat en 1870.
Amb motiu del 150 aniversari d’aquesta darrera institució, el Centre Cultural La Nau, amb la col·laboració de la Companyia de Jesús de València i del Vicerectorat de Cultura i Esport de la Universitat de València, ha organitzat l’exposició «EDVCATIO: innovació i ensenyament dels jesuïtes a València (150 aniversari)», en la qual es fa ressò de la labor importantíssima que va desenvolupar la Companyia de Jesús al capdavant del Col·legi de Sant Josep en l’àmbit humanístic, científic i educatiu dels joves valencians entre els segles XIX i XX. La seua comissària, Ana Torres Barchino, professora de la Universitat Politècnica de València, destaca el singular «mètode de formació, basat en una educació interdisciplinària que respon a les necessitats socials de cada època, [una forma d’educar] els actors de la qual han estat capaços de deixar una petjada inesborrable en els seus deixebles». En veritat, l’aportació de la companyia a l’erudició valenciana no és poca, i aquest acte contribueix no només a mostrar un llegat que poden mostrar amb orgull i que ha tingut molt de pes per a la intel·lectualitat valenciana, com veurem, sinó també per a divulgar totes les activitats que hui la mateixa institució fa a la capital del Túria.
El passat 19 d’octubre quedava inaugurada en un acte al qual acudiren Ester Alba, vicerectora de Cultura i Esport de la UV; Antonio Allende, delegat d’educació de la companyia a Espanya; Ignacio Dinnbier, president de la Fundació Pedro Arrupe; i Ana Torres, la abans esmentada comissària. Entrant des del carrer de la Nau, deixant darrere el Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi, l’espectador pot trobar l’exposició a mà dreta, creuant el claustre que ocupa l’antic edifici primigeni de la Universitat de València, a l’espai més gran de La Nau: la sala Acadèmia, un gran espai rectangular ple de fotografies, llibres, fullets i objectes molt diversos (des d’esquelets per a ensenyar anatomia fins microscopis dels inicis del segle XX, passant per mostres de fòssils, rellotges i làmines educatives), a més de les fonts primàries que han servit per reconstruir la història del Col·legi de Sant Josep i la seua tasca intel·lectual i educativa al panorama valencià.
La darrera pedra de l’edifici que ocupà originàriament el col·legi es va posar en 1879, moment en què Espanya travessava un temps de calma política després de l’agitació que havia suposat el Sexenni Revolucionari (1868-1874) i la restauració de la dinastia borbònica en la persona d’Alfons XII. En el context científic i cultural, a tota Europa contínuament apareixen noves innovacions mèdiques, científiques i tècniques, de les quals seran els jesuïtes els introductors a la ciutat de València, fent gala del seu esperit educador i la seua preocupació pel futur dels estudiants, tema clau que recorre tota l’exposició. En principi, l’educació es reservava per a les classes altes, aquelles destinades, en el món huitcentista de la política de notables, al governament de l’Estat. No obstant això, no es van oblidar dels més desfavorits, i l’any 1908 nasqueren les escoles, de caràcter gratuït, per als nens de les barriades properes.
Caminant pel recinte de l’exposició hom pot aprendre la història d’aquesta institució, però també veure-la, sentir-la, mitjançant les fotografies que mostren com els estudiants aprenien a les aules i després aplicaven els coneixements adquirits als laboratoris i, a més, el paper capital en què a ciència es refereix. Des dels primers anys del segle XX, els jesuïtes tractaren d’introduir a les seues escoles les innovacions més punteres exportades d’Europa, tot conjugant la fe amb la ciència ajudats d’un renovat Ratio studiorum, és a dir, el plan d’estudis que la companyia utilitzava a les seues dependències des de les acaballes del mil cinc-cents, en el context de renovació de l’Església davant els nous temps. L’any 1902, el Col·legi de Sant Josep creà, fruit de l’avanç del rellotge de la història i els nous descobriments científics, el Gabinet de Física, el qual va ser ampliat pocs anys després. Algunes de les gran invencions a aquest camp de l’època, com ara l’amplificador Marconi de set vàlvules que pot veure’s a l’exposició, pisaren per primera vegada Espanya de la mà dels jesuïtes. El primer terç del mil nou-cents, doncs, va ser un focus d’aprenentatge, però també d’investigació, contínuament innovant i ampliant-se gràcies a la decisiva direcció del pare Thió.
Com gairebé tota la realitat de l’època fins aleshores, l’arribada de la Segona República afectà el funcionament del col·legi, que es traslladà a diversos locals fins l’esclat de la Guerra Civil per l’incautament de l’edifici per a altres activitats educatives. Supervivent de la conflagració, en 1939 retornà les seues activitats, ara en un context diferent políticament (dictadura franquista) i sociològica (augment del nombre d’alumnes de classes mitjanes). El segon terç de la passada centúria va viure el protagonisme al col·legi del pare Ignacio Sala, gran investigador i docent que va desenvolupar una tasca brillantíssima, en honor de la qual el Museu de Ciències Naturals dels jesuïtes (avui al recinte original del col·legi a la Gran Via Ferran el Catòlic) rep el seu nom. Aquest moment també viu el trasllat del col·legi a la ubicació actual, junt a l’Avinguda de les Corts Valencianes.
Educació i recerca, però, no han sigut les úniques aportacions del Col·legi de Sant Josep a la societat valenciana. Diverses organitzacions han estat dirigides pels jesuïtes, com el Patronat de la Joventut Obrera, el Centre Escolar i Mercantil, les Congregacions Marianes… I, tanmateix, es fomentà la fundació d’associacions d’antics alumnes perquè els joves continuaren mantenint el contacte amb les seues institucions d’ensenyament. L’Associació d’Antics Alumnes vinculada al Col·legi de Sant Josep va nàixer en 1895. Formaren part d’ella personalitats destacades com el darrer Premio Cervantes Francisco Brines, el singular polític de la Segona República Luis Lucia i el cineasta Luis García-Berlanga. Ells també són hereus de la tradició humanística jesuïta. A l’actualitat, el Col·legi de Sant Josep continua educant les noves generacions als nivells de Primària, Educació Secundària Obligatòria, Batxillerat i cicles formatius. D’altra banda, a l’antiga seu de Ferran el Catòlic encara es desenvolupen activitats socials i educatives, destacant el Servei Jesuïta a Migrants, encarregat d’ajudar als immigrants de qualsevol forma possible (ensenyança del castellà, suport social i legal, defensa dels seus drets, integració, etcètera).
El Col·legi i l’Escola de Sant Josep, en definitiva, van ser el resultat del gran ventall de canvis que van ocórrer al vell continent des de l’esclat de la Revolució Francesa i l’inici del «llarg segle dinou», en particular de la renovació de l’Església i la defensa de la seua doctrina social, adaptada als nous temps. Va ser, també, producte de les preocupacions que van tindre els jesuïtes per l’educació, que es remunten a l’època de la seua formació a mitjans del segle XVI. Hui, segle i mig després, ens trobem amb una riquíssima herència cultural, pedagògica i científica per al País Valencià, reunida al llarg dels darrers tres anys de molts centres arxivístics, que aquesta exposició contribueix a difondre i homenatjar com es mereix.
Parnaso 