Enfortir la cultura mai havia sigut tan graciós

Nieves Climent reflexiona sobre el humor valenciano al mismo tiempo que reivindica el protagonismo de la mujer en la comedia

Nieves Climent

El programa d’humor d’Àpunt Comediants presentat per Maria Juan

«L’humor és una de les manifestacions que millor trasllada l’estat de salut d’una cultura». En un moment en el qual la ressaca de la pandèmia encara està present en l’àmbit de la cultura valenciana, un dels remeis que tenim els valencians per amenitzar les coses serioses és l’humor. Ja ho diu el periodista Joan Borja en aquesta frase, i és que, en definitiva, l’humor és cultura. Però, on podem trobar l’humor en valencià?

El fil que uneix l’humor i la cultura valenciana és en realitat el mateix que perpetua l’existència d’ambdós conceptes. Antonio Laguna, professor d’Història de la Universitat de València, descriu la cultura valenciana com el conjunt dels processos identitaris que s’han anant conformant per a «justificar els interessos de la gent que vol que el passat i la cultura tinguen un significant comú». I és en l’humor on es troben els trets d’una societat que comparteix la mateixa identitat.

Aquest fet va més enllà de l’actualitat, fins als periòdics i revistes satíriques del segle XIX i XX, que utilitzaven l’humor com a eina de cohesió i lluita. I en açò té molta importància el llenguatge. «Els girs de la llengua, els malnoms, les paraules malsonants, el doble sentit» són, com afirma Laguna, una forma d’entendre la identitat valenciana humorística.

La perspectiva històrica és, en aquest cas, imprescindible. Per a entendre la «valencianor» d’una part de l’humor actual cal conéixer les arrels. Revistes satíriques com La Traca, El Mole, el Chorizo Japonés o Hermano Lobo marcaren un abans i un després en la manera de transmetre la llengua i els trets identitaris de la cultura valenciana. En l’actualitat, l’humor valencià existeix de maneres diverses i sobretot adequat a les noves lluites i plataformes socials.

Fran Tudela, creador del compte d’Instagram @cabrafotuda, és un jove de la Vila Joiosa que ofereix contingut humorístic «a la valenciana». Tudela va començar fent humor en anglés en les xarxes socials però, de seguida, es va adonar que no acabava d’estar còmode. El creador de @cabrafotuda va començar amb l’humor en valencià perquè «és la llengua en la qual he crescut i en la qual ma mare m’ha parlat». Des de les xarxes, Fran Tudela reivindica l’ús i l’estima per la llengua mitjançant l’humor; assegura que vol arribar a la gent amb «el valencià de poble». Els trets característics de la «valencianor» que Tudela utilitza en els seus vídeos formen part dels tòpics humorístics valencians, que naixen en les revistes satíriques.

Aquest és el contingut que ofereix @cabrafotuda, que sol recórrer a «la idiosincràsia de les mares valencianes» per a crear els vídeos. Expressions com «tens el cuarto fet una lleonera» o «ves amb coneixement» són elements que, junt amb els castellanismes i la varietat dialectal, creen «la nostra cultura», assegura Tudela. «Per això jo parle sempre de la pitjor manera que puc, de lo més “poblerino”», sentència el creador humorístic.

Ser dona, còmica i en valencià

Enfront de la tendència a generalitzar l’humor en valencià dins d’un mateix gènere, cal recordar que l’humor «a la valenciana» no és l’única branca que existeix. Amb l’objectiu d’actualitzar aquest tipus d’humor i donar una nova perspectiva social, les còmiques i actrius de Riures en valencià promouen la comèdia de fets quotidians. Maria Zamora, actriu i còmica que participa en el projecte, reivindica que aquest deixa a un costat els tòpics valencians dels quals estan «cansades». És un «segell humorístic en valencià» que ofereix al públic monòlegs sobre «la menstruació, la copa menstrual, la maternitat o els drames de les actrius», explica Zamora. Riures en valencià és el resultat d’anys d’esforç i lluita de les dones en la comèdia per obrir-se camí. Per això, la seua representant no podia ser una altra que Maria Juan, còmica, actriu i presentadora del programa radiofònic Podríem fer-ho millor.

Maria Juan, còmica, actriu i presentadora de Podríem fer-ho millor

«Som sis ties i tres tios; fa dos anys era impensable tindre sis dones que pogueren actuar per ahí soles i en valencià», explica Juan. La còmica conta la seua experiència com a dona valenciana en la comèdia. Assegura haver viscut tots els comentaris del tipus «les dones no plenen», «les dones no fan gràcia» o «en valenciano no te entiendo». Segons la pionera del projecte, va iniciar Riures en valencià per «facilitar» el camí a aquelles que venen darrere i intentar «estalviar-los» aquests comentaris.

En un panorama humorístic on, com en qualsevol altre, les dones duem anys escoltant els homes —o veient homes fent de dones—, les companyes de Riures en valencià ofereixen altra perspectiva. «Hem de llevar-nos eixa mania de plantejar-nos no parlar d’un tema perquè és de ties; els tios no es plantegen això», argumenta Juan. «Vull que hi haja de tot, que parlar de “valencianor” no només siga parlar dels tòpics de sempre»

La reivindicació del projecte va més enllà de l’humor. Implica la visibilització de les dones a l’àmbit humorístic, als cartells i als espectacles. Aquesta és la perspectiva de gènere de l’humor en valencià, que no deixa de banda el tret comú que li dona el nom: el valencià. «La veritat és que parlem valencià quasi tots, però no hi ha oferta en valencià», reivindica Juan. L’ús de la llengua en la comèdia és encara un aspecte en construcció i, segons la còmica, una «aposta perdedora». A açò cal sumar-li la manca d’iniciativa institucional per fomentar la comèdia en valencià, fet que dificulta el camí cap a la visibilització de la llengua.

Tots a una veu: el valencià

En la comèdia, la complicitat amb el públic és fonamental. Per això la llengua és imprescindible. «Tenim frases molt nostres, peculiaritats i acudits que són únics en valencià», subratlla Pepa Cases, actriu, ballarina, còmica i presentadora del programa Trau la Llengua. Cases defensa l’ús correcte de la llengua als monòlegs. Com a còmica, opina que «l’humor o l’entreteniment poden anar de la mà de l’educació».

No obstant, en aquest sentit les seues companyes difereixen. «No es pot pretendre que una cosa col·loquial i de carrer, com és fer comèdia, siga amb un valencià perfecte», expressa Maria Juan. En la comèdia, un àmbit cultural que es considera informal, la importància de fer entendre les gràcies recau en la llengua. I és que «nosaltres diem “la pebrera” o “la clòtxina” en un doble sentit que tots compartim; són elements significants», argumenta Laguna. «Els valencians diem “crusar” o “círcul” o “asul”», explica Tudela. El tret més significatiu del valencià és la seua riquesa i varietat lèxica. Com sentencia @cabrafotuda, «és ric en dialectes, ric en paraules i ric en cultura dialectal».

Quan l’objectiu és arribar al públic, pareix que l’estratègia que funciona és parlar com el públic. Ja s’observava en les revistes satíriques valencianes del segle XX, i en l’actualitat en les xarxes socials i els teatres. Però, és ací on es troba l’humor en valencià? L’espenta de continguts en valencià que han suposat les xarxes socials ha obert noves possibilitats a aquest humor. Personatges com @cabrafotuda, @apitxtat, Miss Tagless o els membres de la revista Valençubers transmeten, mitjançant els seus continguts, un missatge esperançador que contribueix a la cultura valenciana: «El valencià és apte per a tot».

D’una altra banda, l’humor continua estant on sempre: als teatres, amb iniciatives com Riures en valencià i personatges emblemàtics de la comèdia televisiva. No obstant això, «la majoria d’aquells que controlen el “cotarro” són homes» sentència Pepa Cases. La indústria humorística, tant en valencià com en castellà, encara ha de treballar per a ser paritària. «Hi ha moltíssimes dones preparades i amb molt nivell però hi ha un tap», subratlla Cases.

L’humor en valencià ha de fer front a la dificultat que suposa una cartellera d’espectacles protagonitzada per homes. La feina que té la comèdia amb la cultura no només recau en l’ús i la promoció del valencià. Com assenyala Antonio Laguna: «La realitat va determinant com i de quina manera s’utilitza l’humor com a estratègia comunicativa». Per aquest motiu, cal posar el focus en interioritzar la perspectiva de gènere i en ampliar els fonaments identitaris tòpics d’aquelles revistes satíriques de fa dos segles. El respecte i els valors socials tractats des de la comèdia també poden ser un bon acudit. Només cal fer un breu diagnòstic cultural i començar la rehabilitació en la llengua i els estereotips.