Lolo Camino Sos (Sevilla, 1983) és un artista plàstic emergent llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. «La necesidad de lo salvaje», la seua última obra comissariada per la galeria La Mercería, ha estat premiada pel públic com a millor exposició en l’última edició d’Abierto València, premi popular de Cervezas Alhambra, en un moment de ressorgiment dels esdeveniments culturals.
Els temes centrals de la reflexió de Lolo són alguns com la infància, la identitat i el temps. Ell mateix descriu la seua obra com el procés estibador d’anys de litúrgia entre camps d’arròs. Amb aquesta mateixa calma, ens ensenyà el seu últim treball i ens parlà sobre la seua producció, les galeries i la professió.
Vas descriure la teua última obra com una conexió generacional solcada per corrents de séquies, vides inundables i brots verds en cubículs en òrbita. Com li explicaries aquest concepte a algú que no té idea del teu treball?
El text l’escriu Efraín Carrero, company i amic meu especialitzat en fotografia, que té la necessitat d’estudiar un màster de migracions, sobre allò que realment va la meua obra. Ell coneix el meu treball de prop, i es va oferir a desenvolupar el text de l’exposició. El que ve a explicar és, bàsicament, el vincle que he tingut des de menut amb aquests territoris inhòspits. Vinc d’una família de valencians migrants en Sevilla. Des de sempre he estat vinculat al camp. Estava en un paratge allunyat de tot, i açò va banyar tot allò que després fou el meu interés per la pintura. Les meues primeres obres d’autodidacta, amb les quals vaig començar sense cap mena de coneixement, partien d’aquest tipus de registres.
«Lo salvaje» entra en contradicció amb la infància i la tradició de les quals parles. Per què vas triar «La necesidad de lo salvaje» com a títol?
Els dos conceptes connecten. És una metàfora perquè, si parlem de migració, com és el cas de la meua família, se sent com un canvi, un salt, que t’obliga a superar la barrera d’allò comú i conegut. En el text apareixen aquests valencians que treballen les terres salvatges, i amb la meua pintura he fet un paral·lelisme amb aquesta història. Un salt en la pintura on he recuperat tècniques i colors del passat. Pintar sense por i intentar fer-ho des de zero.
Si hagueres de definir la teua obra amb tres adjectius, quins serien?
Humil, inhòspita i salvatge.
I, com a artista, quan i com començares a fer abstracció?
Sempre he tendit a utilitzar la figuració, i arriba un punt en el qual el treball del dia a dia, l’esforç i la puresa de la pintura et diuen que deu haver aquest canvi. Les obres parlen d’aquesta figura que he anat creant al llarg del meu aprenentatge, però, en aquest cas, cada traç i línia tenen una raó de ser en els quadres. Segueix havent-hi elements figuratius, però no s’aprecien. Encara em queda un poc per arribar a fer abstracció. Ho veig com una figuració trencada, fragmentada, que busca, de la mateixa manera, potenciar aquestes parts de la figura que treballava abans per individual.
Aleshores, entens el teu treball com un procés?
Considere que aquest procés és natural després d’haver passat per diferents fases. No sé si acabaré fent abstracció o tornaré a la figuració. D’ací ve també el títol: tenia la necessitat d’anar més enllà d’allò conegut.
Parla’ns dels teus referents essencials.
Quan vaig començar a pintar tenia molt clars els referents. Continue amb aquests, però apareixen molts més. Hui en dia, parlar de referents en els mitjans en els quals ens movem… Podem tindre un referent, i demà tres més guardats a l’arxiu d’Instagram. Però clar que els tinc. Els últims que més m’han motivat són alguns com Cleon Peterson, Christian Rex van Minnen o Leon Golub.
Vas visitar altres exposicions? A qui dels teus companys (o contrincants) admiraves més? Esperaves guanyar?
No he tingut l’oportunitat —he estat treballant—, però les he seguit totes de prop. Vull trobar el moment de tranquil·litat per fer la ruta. És més, pensava fer-ho ara. M’agradava molt el treball de Santiago Talavera, en la galeria Gabinete de Dibujos. Tant per l’obra, que és molt bona, com pel muntatge i l’espai.
Més enllà de València, creus que després de la COVID i el confinament hi ha hagut una eclosió social i artística per part de la gent més jove?
Jo tendisc a pensar que sempre va a haver-la. Després d’un canvi social com aquest, sempre tendim a què se’ns escolte més; és com un impuls. De fet, crec que el mateix confinament ha tingut molt a veure en la creació de tots els artistes. En les meues obres, en el meu salt en la pintura, ha influenciat molt.
Cervezas Alhambra va posar en marxa el premi i ha motivat la gent a participar i passar-se per les galeries. Sigues sincer: t’agradava més la cervesa gratis o el reconeixement d’aquells que visitaren La Mercería?
[Riu]. Les dues coses. Sóc cerveser, i m’agrada que a la gent que es passa a veure la meua exposició li donen una birra. Això que s’emporten. I, si són dos, millor.
Així i tot, és la Conselleria de Cultura la que ha premiat la teua exposició. Consideres que les institucions han d’incentivar aquesta mena de propostes? Creus que als artistes us convé col·laborar amb elles?
Durant molts anys, se m’ha vinculat amb l’street art. He fet mural, tant de formal il·legal com encàrrecs de la institució. Considere que aquesta és el filtre. Les galeries estan vinculades a la institució; els grans col·leccionistes, també; els certàmens més potents estan suportats per ella…
Podeu visitar l’exposició de Lolo Camino Sos en la galeria La Mercería fins al dia 3 de desembre.
[Aquesta entrevista es va fer en castellà, les respostes de l’entrevistat han sigut traduïdes].
Parnaso 