Ensayos y artículos

El moro jueu i la valenciana castellanoparlant

Emma Gómez Pastor reflexiona, a través de la dicotomia valencià-castellà, sobre la identitat, la pàtria i la llengua.

Emma Gómez Pastor

Definir es limitar.

(Oscar Wilde, 2006, p. 195)

Nàixer a la València de l’interior és divertit. Anar d’un costat a l’altre dels parlars i els costums, bambant per les fronteres entre La Manxa i València, deixa moltes històries per a contar.

«Eres valenciana però la teua llengua materna és el castellà? Tan valenciana no seràs» i altres puntilles que ens rematen als valencians i valencianes de la zona. Créixer en un poble com el meu, Enguera, on al mateix temps que cuinem una paella per a dinar sopem gachamiga, dona un ampli ventall de possibilitats pel que fa a l’autodeterminació i la identitat dels seus paisans. Només faltaria! Que ningú (amb l’excepció de Google Maps) ens diga quina és o no és la nostra terra! Però per què triar-ne una? Quin sentit té definir-se i limitar-se d’aquesta manera?

La meua pàtria és… Quina importància en té? Un bon amic diu que l’admiració inspira i la idolatria cega. Això també es pot aplicar als nacionalismes i als sentiments de pertinença. Per què triar només un i defensar-lo com si fora una divinitat? Cuidar no vol dir mitificar. Per què som tan monoteistes en termes territorials i lingüístics? La llengua no és un instrument de limitació. Tot el contrari: és una eina de comunicació i transmissió d’allò que ens importa, d’allò que volem protegir i conservar. Aquell que no sap mirar més enllà de les seues fronteres és qui s’autolimita i, amb això, es condemna a l’autodesaparició.

La valencianofòbia és un problema present tant a les sales d’espera del metge com en una aula d’institut públic (els privats i els concertats els deixem per a un altre dia). Solucionar-ho està a les nostres mans; tant de bo fora tan fàcil fer-ho entendre com la idea de la importància de l’anglés! Hem de veure la dicotomia valencià-castellà com una eina a favor nostre, i no com una amenaça. És una sort créixer amb la possibilitat de ser bilingüe. Amant de les lletres i les arts, parlant amb humilitat, jo no atenc a pàtries ni nacions, però sí a llars. La meua està on puga cantar cançons d’Ovidi Montllor, gaudir les falles i les festes del poble, festear amb un amic que estime, llegir Joan Fuster, ballar les danses, quedar a la plaça, parlar en castellà, però sempre acomiadar el dia amb un «bona nit».

Foto de la autora en la sierra de Enguera

Som fills i filles de la simbiosi. La barreja de llengües i tradicions ens aporta riquesa: llengua, música, dansa, gastronomia, religió… El món és gran; tots som de cap lloc en concret, i de tot arreu un poc. Chicho Sánchez Ferlosio ho va escriure en forma de quarteta i Jorge Drexler (2004) ho va traduir a la música amb una dècima: «Yo soy un moro judío / que vive con los cristianos, / no sé qué dios es el mío / ni cuáles son mis hermanos».

Referencias

Wilde, O. (2006). El retrato de Dorian Gray (5.ª ed.) (Trad. M. Orta). Barcelona: Editorial Juventud.Drexler, J. (2004). Milonga del moro judío. En Eco [CD]. Madrid: Dro East West.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A <span>%d</span> blogueros les gusta esto: