Laia

Andreu Domingo García

Adoptaren Laia quan tan sols tenia uns mesos de vida. Xicoteta i fràgil, però preciosa, va ser acollida a la casa amb moltíssima il·lusió. Tota la família estava encantada amb ella. Òscar feia mesos que estava impacient perquè aplegara, i no parava de preguntar-hi. Per fi tindria algú amb qui jugar. Tota la família estava encantada amb ella; cosins, oncles, avis i amics feien cua per visitar Laia. Tothom estava contentíssim, i Laia, encara massa xicoteta per reconéixer tantes cares, es dedicava a mirar-ho tot sense entendre molt bé què passava.

A poc a poc, van passar els mesos i els anys. Laia cada vegada creixia més i podia fer més coses. Era bona, dolça, alegre, i es guanyava qualsevol visita en mil·lèsimes de segon amb la seua simpatia. Sempre eixia corrents de casa entusiasmada, feia petons a tots i els saludava. Però, sense cap dubte, a qui més adorava en aquest món era a Òscar. Òscar i ella, des que els seus pares l’adoptaren, s’havien tornat inseparables. Es passaven tot el dia jugant, corrent i, moltes vegades, trencant coses, per desgràcia dels pares. Així i tot, allò que més els agradava era anar a jugar al parc del costat de sa casa. Es passaven hores i hores suplicant-los que eixiren amb ells al parc fins que, cansats del fet que no els deixaren descansar, acabaven accedint-hi.

I així anaren passant els anys. Òscar i Laia eren inseparables. Òscar, a poc a poc, va anar perdent eixe esperit aventurer i inquiet que tenia de xicotet. A mesura que es feia major, canviaven les seues aficions, els seus amics, i es preocupava més per les xiques de la seua classe que per eixir a jugar al parc. En canvi, Laia no perdia aquesta personalitat que tan bé la definia, i és que no podia parar quieta ni un segon. Si no estava jugant amb Òscar, estava perseguint els pares perquè li feren cas i jugaren amb ella. Li encantava l’esport i eixir a córrer tots els caps de setmana per la muntanya amb la mare. Això per no parlar de la platja. Si hi anaves amb ella, podies passar hores mirant com corria per l’arena i com entrava i eixia mil voltes de l’aigua, no importava com estiguera de freda. Hi havia vegades que açò podia arribar a cansar a qui l’acompanyava, però és innegable que transmetia alegria allà on anava.

Tot va canviar un diumenge al matí, quan, després que Laia li insistira a Òscar i el molestara perquè li fera cas, hi va accedir a anar amb ella al parc a jugar. Van fer el mateix recorregut que havien fet mil vegades, van anar al mateix parc, però ja no era el mateix. Òscar ja no corria amb ella, no es tirava per terra fins cobrir-se completament de fang ni reia amb ella com havien fet tantes vegades. Laia no podia entendre que Òscar haguera canviat tant en tan poc de temps. Després de molts intents perquè Òscar jugara amb ella, barallant-se com tantes altres vegades, sense voler, li va fer sang a la mà. Laia es va quedar blanca. Ella no volia fer-ho, havia sigut totalment involuntari; només volia que Òscar jugara amb ella. Però Òscar es va enfadar moltíssim. Mai l’havia vist tan enfadat. Va ser la primera vegada que Òscar va pegar a Laia volent fer-li mal.

Es va dedicar a cridar-li entre plors en la tornada a casa, dient que per això ja no volia jugar amb ella. Quan arribaren a casa, Òscar li va contar als seus pares el que havia passat i aquests es van enfadar també moltíssim amb Laia. Van agafar el cotxe i es van portar a Oscar al metge corrent, deixant Laia sola a casa, plorant. A partir d’eixe moment, res tornà a ser com abans. Òscar ja mai jugava amb ella, es van acabar les excursions a la muntanya i ni pensar eixir a córrer al parc. Va ser una època molt dura per Laia. Ella pensava que se’ls acabaria passant. Tan sols havia sigut un error involuntari; ella mai va voler fer mal a Òscar. No obstant això, cada vegada que insistia perquè algú eixira a jugar amb ella, ningú no tenia ni temps ni ganes.

Així va passar un any. Laia va anar perdent les ganes de jugar, i la personalitat que tant l’havia caracteritzada des que va ser adoptada tot just nàixer, a poc a poc, es va anar apagant. Es passava moltes hores tombada sense fer res, menjava cada vegada menys i va engreixar prou, quan ella sempre havia sigut forta i atlètica.

Un dia, de sobte, Òscar li va dir que eixirien a la muntanya a córrer i passejar, que li abellia prendre l’aire fresc. Laia no s’ho podia creure: Òscar tornava a voler jugar amb ella! Es va posar tan nerviosa que la casa se li quedava xicoteta; necessitava córrer i botar d’alegria. Tornava a sentir eixes ganes d’aventura que creia ja quasi oblidades.

Era diumenge, i plovia un poc. Van eixir a la vesprada. Agafaren el cotxe els quatre i s’encaminaren cap a la muntanya, ja que estava a uns quants quilòmetres. El viatge se li va fer un poc més llarg del normal i la carretera no li pareixia la mateixa de sempre, però estava tan impacient que no podia estar-se quieta en el seu lloc i no li va donar molta importància. Tampoc a l’estranya mirada d’Òscar.

En arribar, ella va ser la primera a baixar-ne del cotxe. Òscar va eixir amb ella, però els seus pares seguien dins i no apagaven el motor. Laia els mirava expectant, esperant que l’acompanyaren. Llavors va ser quan es va girar a Òscar i el va veure quasi amb llàgrimes als ulls. No entenia res. Ell s’hi va acostar, li va fer una besada molt llarga i li va dir: «Ho he passat molt bé amb tu tots aquests anys». Tot seguit es va tornar a pujar al cotxe, van arrancar i se’n van anar. Laia s’havia quedat de pedra sense poder reaccionar; no podia ser veritat allò que li estava passant. Va començar a córrer darrere del cotxe amb totes les seues forces, però ja no tenia l’energia d’abans. El cotxe va allunyar-se, i ella es va quedar sola, sense cap idea d’on estava.

Es va passar hores donant voltes per la muntanya, pujant i baixant i buscant algú que la poguera ajudar. No podia quedar-se allà, havia de tornar a sa casa amb la seua família. No entenia com l’havien pogut abandonar. Després de tota la vida, li pareixia impensable que algú fora tan despietat, i molt menys aquella que ella considerava la seua família, que tant volia. S’estava fent de nit, i cada vegada tenia menys força a les cames. Tenia molt de fred.

Es va despertar de sobte amb el soroll de rodes. Ja era de matí, estava quasi congelada i no podia moure’s molt bé, però escoltava com un cotxe passava prop. Laia de seguida va pensar que serien ells, que s’havien adonat que no podien deixar-la allí i havien tornat per ella. Va eixir corrents dels matolls on havia caigut esgotada la nit anterior, i es va posar a fer tot el soroll possible perquè s’adonaren que estava allí. No podia deixar que passaren de llarg i la deixaren allí una altra vegada. Finalment, en arribar al camí, va veure el cotxe que feia eixe soroll, però no era el de la seua família.

D’ell, es van abaixar dos senyors que no havia vist en la seua vida, estranyats de trobar-la allí sola. Li van dir que es pujara amb ells al cotxe i que la portarien a la ciutat. Ella no estava molt segura, ja que no els coneixia, però no podia perdre l’oportunitat d’eixir d’allí. No podia perdre temps per tornar amb la seua família, així que va pujar al cotxe d’un bot sense pensar-ho massa.

El camí de volta a la ciutat es va fer etern. Els senyors no parlaven molt i anaven un poc lents. Pareixien no entendre que ella necessitava arribar a casa com més prompte millor. Totes les seues il·lusions es van esvair quan els dos senyors van parar el cotxe i ella, il·lusionada, va baixar només per adonar-se que no estava en sa casa.

L’havien portat a un lloc estrany. Ells dos es van posar a parlar amb una xica i la van deixar amb ella. Va passar la resta de la seua vida en una gàbia, esperant que la seua família tornara per ella. Però no van anar.

Finalment, poc després que fera catorze anys, va ser sacrificada amb una injecció letal per motius d’espai i falta de pressupost.