Ensayos y artículos

Diari d’un 20 d’abril de 2020 a València

L’ús de les xarxes i la creació de nous comptes ha augmentat considerablement durant aquesta quarantena per la nostra necessitat de sentir-nos dins d’un grup. El dilema comença quan comprenem l’amplitud del món de les xarxes socials, ja que, funcionen sols per a comunicar-nos?

 Ana Genovés Roca (@anagenovs)

En aquests dies en què les connexions socials solament són permeses si les tens a casa, és normal que la gent tracte de relacionar-se més enllà d’on viu mitjançant novetats tecnològiques i comunicatives com ara les xarxes socials. L’ús de les xarxes i la creació de nous comptes ha augmentat considerablement durant aquesta quarantena per la nostra necessitat de sentir-nos dins d’un grup. Estic convençuda que l’ésser humà ha de viure en societat i, ara que els supermercats s’han convertit en els locals de major aforament, les persones trobem en les xarxes socials els perfils d’amics, companys, coneguts i, fins i tot, desconeguts amb els quals necessitem interactuar diàriament.

Aquesta realitat virtual no és nova per a la gent jove; nosaltres, tristament, ja passàvem, abans de la crisi sanitària, el mateix temps a les xarxes que als carrers. Tanmateix, la gent adulta i la gent més major ha hagut d’aprendre sobtadament i de manera forçada a viure virtualment per estar en contacte amb els seus amics, els seus fills o els seus nets durant aquesta quarantena. Quants vídeos hem vist a les notícies d’homes i dones majors en hospitals i residències parlant per videotrucada amb els seus familiars? Imagina’t ara els milions i bilions d’aquests missatges o d’aquestes videotrucades que no hem vist al televisor.

No obstant això, pense que fins ací no hi ha cap problema. La gent, tinga l’edat que tinga, té el dret d’aprofitar les novetats tecnològiques i virtuals per a comunicar-se amb els seus. El dilema comença quan comprenem l’amplitud del món de les xarxes socials, ja que, funcionen sols per a comunicar-nos? És veritat que la missió principal d’aplicacions com WhatsApp, Instagram, Facebook o, fins i tot, Twitter és mantindre el contacte amb la gent que seguim virtualment. Tanmateix, les xarxes també promouen la necessitat vital de l’ésser humà de dir, de ser escoltat i de ser respectat. És a dir, de compartir amb els altres. No em referisc a compartir opinions pròpies, vivències i comentaris amb els teus. No. Quan dic compartir em referisc a traslladar una informació, que no naix de tu mateix, a una o diverses persones per tal de sentir que dius alguna cosa que saps que els altres escoltaran o llegiran i amb la intenció o de ser respectat per fer-ho, o bé de crear polèmica a les xarxes. I si això ja passava abans, com ha influït la quarantena en aquest trànsit massiu d’informació que compartim i compartim? Fins a quin punt ha afectat açò a la població anciana?

Pedro Sánchez va assegurar en una de les seues compareixences en la primera setmana de confinament que l’ús d’internet s’havia disparat un 80%. Si sumem aquestes xifres al nombre de fake news, memes o informació falsa que va aparéixer a principi de la quarantena i als nous perfils de xarxes socials que foren creats innocentment per fills preocupats pels seus majors, el resultat és desesperançador.

De fet, l’altre dia la meua àvia, amb huitanta anys, volia reenviar a les seues germanes un missatge de Whatsapp que deia quin tipus de fruita era la millor per a curar i evitar la Covid-19. A parer meu, mentre que la gent major és la que més enganyada pot eixir d’aquesta situació, els xiquets d’ara tenen la sort, o la desgràcia, de ser més intel·ligents que tots nosaltres a l’hora de rebre informació per xarxes socials. Ells s’han criat amb aquests tipus d’informatius diaris. Els majors, tanmateix, s’han vist endinsats en aquest món virtual que els seus fills pensen que és sinònim de llibertat, un món que els ancians havien tingut la sort de no experimentar.

El món que coneixien les persones majors era un món en el qual l’intercanvi d’informació era lentíssim. Aleshores, quan rebien informació de qualsevol font, siga la ràdio, la premsa o la veïna del quint, la creien. Ara que xiquets, joves i adults vivim en un món quasi més virtual que real, la sobrecàrrega d’informació a internet ens obliga a ser crítics. Aquest sentit crític no es desperta quan l’individu accedeix per la seua voluntat a la informació. En aquestes situacions ja sabem on buscar (diaris, televisió, comptes oficials de les xarxes socials…). La necessitat i obligatorietat que tenim les persones de ser crítiques amb allò que tenim davant hauria d’activar-se automàticament quan és la informació la que accedeix a nosaltres. És a dir, quan les xarxes socials deixen de funcionar com a mecanismes de comunicació per a convertir-se en mecanismes d’informació.

Aquesta automaticitat crítica que no arriba del tot als majors tampoc ho fa als adults. D’una altra banda, els joves crec que sí que comencem a tindre-la activada i els xiquets la tindran completament en un futur. És veritat que el sentit crític també depén de l’educació, personalitat i innocència de cadascú. No obstant això, pense que els diferents accessos a la informació que hem desenvolupat nosaltres mateixos amb el pas del temps també han provocat un canvi generacional. Un canvi que, encara que està condicionat per altres factors, divideix la societat actual en unes generacions felices, innocents i solidàries en altres més desconfiades, més crítiques i, sense dubte, aclaparades per la sobrecàrrega d’informació.

El problema no està en el canvi generacional, de fet, aquest és inevitable. L’assumpte està quan una situació social obliga a una persona de la generació major a endinsar-se en el món de les xarxes socials i espera que desenvolupe ràpidament el sentit crític. I també quan s’obliga a una persona de la generació menor a escoltar una cadena de ràdio determinada o al polític de torn i a creure-s’ho tot. No vull que em malinterpretes, considere que l’accés a informació de qualitat mitjançant l’ús crític de les xarxes socials és quasi el millor que es pot esperar d’aquestes. Tanmateix, crec que la gent major no hauria d’endinsar-se lliurement en un món virtual que és molt més trist i desconfiat que el món en el qual ells van viure de joves. També pense que els joves i els adults tenim la responsabilitat d’ajudar a fer despertar en els nostres coetanis i en els menors l’automaticitat del sentit crític que és tan necessari com identificador de la nova generació.

Nosaltres no hem d’equivocar-nos com fan els nostres majors que, sense voler-ho, són víctimes de la falsedat de les xarxes socials. Nosaltres hem d’aprendre per a ser la generació que, potser en uns anys, no reenvie una llista de les fruites que lleven el coronavirus, com va fer la meua àvia innocentment i respectablement amb les seues germanes, i que, a més a més, després no penge un tuit públic lloant la gran labor dels sanitaris.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A <span>%d</span> blogueros les gusta esto: